La història de l’art està plena de noms d’artistes que van dedicar una part important de la seva creativitat a l’arquitectura. Igualment trobem arquitectes que han aportat al món de la pintura i de l’escultura una contribució notable.

Tots buscaven complementar el valor de la creació pura amb la disciplina arquitectònica. El resultat ha estat sempre un esclat de creació sense barreres.

Veiem, en l’obra pictòrica de Claudi Martínez Borrell, aquesta simfonia de formes que canten el seu alliberament a l’hora de la creació sense funció ni límit. Investiga i troba… i segueix investigant i trobant. Fa la sensació que és capaç de rodar per tots els espais plàstics sense limitació.

Observem que la seva realitat plàstica s’alimenta de formes sense realitat aparent. Ell busca alguna cosa més profunda. És a través de les vibracions cromàtiques, les sensacions de les formes per ell inventades, els ritmes en l’espai suggerit…, com va sorgint aquesta altra realitat.

“En l’art abstracte no hi ha cap problema amb la realitat donada, encara que sí, amb els prejudicis de la consciència humana. En l’art clàssic, l’estadi estètic és una qüestió de sentiments, però en l’art modern és un producte de reflexions espirituals.” (Max Bense).

La tècnica, que moltes vegades acaba de descobrir, està ja aconseguida des del principi. Consolidades les seves possibilitats es recrea en aquest món profund en el qual, a la fi, apareixerà l’Obra d’Art  com un miracle.

Llavors, cal mirar i sentir, fixar-se i descobrir. Entendre el miracle. Córrer els vels… i iniciar el viatge.

Carlos Bayod Serafini

Novembre 1982.