La representació plàstica contemporània es mou en l’ambivalència entre el plaer del gest i la densitat de l’emoció. Claudi Martínez Borrell, home de la reflexió, no podia escapar, donada la seva sensibilitat pel fet plàstic, d’aquesta tenalla en el moment que, sentint la necessitat de projectar-se més enllà de les estructures, volia introduir-se en l’expressió entesa com un flux interminable de la pròpia personalitat.

Tot era pertinent i tot era prou justificat perquè les matèries, els colors, en aquest cas són, és veritat, ells mateixos, matèries i colors, però bàsicament, fonamentalment, fluid emocional, desig d’expressió plàstica.

Representació i expressió plàstica de què? Del gest i de l’emoció de qui el realitza; la resposta del seu entorn.

I així tornem al ritornello, la clau de l’art contemporani. Art eminentment de si mateix: una cançó de l’entorn per al seu ús personal … i per a tots aquells que hi vulguin participar.

Arnau Puig